Igual com succeeix amb la dislèxia, es planteja el problema de delimitar els subjectes que presenten un trastorn de l'escriptura. En primer lloc ens trobem amb nens que mostren dificultat per escriure paraules amb bona expressió oral; en segon lloc, nens que escriuen incorrectament les paraules i que tenen dificultats en l'expressió oral, i, en tercer lloc, nens que escriuen correctament les paraules i que tenen dificultat en l'expressió oral.
Els problemes amb l'escriptura es poden presentar a dos nivells: en l'escriptura amb paraules o en la redacció-composició, al•ludint a problemes en els nivells superiors d'organització d'idees per a la composició escrita.
Aquestes dificultats per a l'escriptura de paraules poden estar originades per problemes en les rutes fonològiques (ruta indirecta, no lèxica, que utilitza la correspondència fonema-grafema per arribar a la paraula escrita) en paraules desconegudes i pseudoparaules, o en les rutes lèxiques (trucades|crides també ortogràfiques, directes o visuals, que utilitzen el magatzem lèxic-ortogràfic, en el qual es troben emmagatzemades les representacions ortogràfiques de les paraules processades anteriorment).
A la redacció, els problemes poden estar causats per la incapacitat de generar idees, d'organitzar-les coherentment o escriure utilitzant correctament les regles gramaticals. Finalment poden presentar-se problemes motors deguts a una deficient coordinació visomotora que impedeix la realització de moviments fins o problemes en els programes motors responsables de la realització de lletres.
L'Escriptura és, per tant, una conducta molt complexa i en la qual intervenen diferents processos i estructures mentals, però també factors de tipus emocional. Aquest complexitat ha propiciat l'ús de diferents noms per agrupar les diverses manifestacions del trastorn encara que guarden entre elles una estreta relació.
Disgrafía i Disortografía.
Disgrafía
S'utilitza per designar el trastorn de l'escriptura que afecta la forma o el contingut i la manifesten nens que no presenten problemes intel•lectuals, neurològics, sensorials, motors, afectius o socials.
Com a característiques disgráfiques s'assenyalen dos tipus de símptomes relacionats. Els primers, signes denominats secundaris globals, comprenen l'actitud|postura inadequada, suport incorrecte de l'instrument (llapis, bolígraf, etc.), mala pressió del mateix o velocitat d'escriptura excessivament ràpida o lenta. D'altra banda, els símptomes específics, posen la seva atenció en elements del propi grafisme com a gran mida de les lletres, lletres inclinades, deformes, excessiu espaiat entre lletres o molt apinyades, enllaços indeguts entre grafemes, lletres irrecognoscibles i, en definitiva, text de difícil comprensió.
Per a l'establiment del diagnòstic de la disgrafía és necessari tenir en compte el factor edat, ja que aquest trastorn no comença a manifestar-se fins després d'haver iniciat el període d'aprenentatge (després dels 6-7 anys). No és adequat el diagnòstic si es realitza abans de l'edat indicada.
Disortografía
Es tracta d'una dificultat en l'escriptura la característica principal de la qual és un dèficit específic i significatiu de l'ortografia normalment associada els trastorns lectors.
Quan la disortografía apareix com a dèficit específic en absència d'antecedents d'un trastorn específic de la lectura, no sent explicat el seu origen per un baix nivell intel•lectual ni problemes d'agudesa visual o escolarització inadequada no es denomina trastorn específic de l'ortografia.
La disortografía presenta diferents nivells de gravetat que oscil•len entre un de lleu i un altre de greu. El grau lleu es manifesta per omissió o confusió d'articles, plurals, accents o faltes d'ortografia a causa de desconeixement o negligència en les regles gramaticals. Es considera greu quan existeixen dificultats relacionades amb la correspondència fonema-grafema i apareixen errors d'omissió, confusió i canvi de lletres, síl•labes, paraules, addicions i substitucions.
Els problemes amb l'escriptura es poden presentar a dos nivells: en l'escriptura amb paraules o en la redacció-composició, al•ludint a problemes en els nivells superiors d'organització d'idees per a la composició escrita.
Aquestes dificultats per a l'escriptura de paraules poden estar originades per problemes en les rutes fonològiques (ruta indirecta, no lèxica, que utilitza la correspondència fonema-grafema per arribar a la paraula escrita) en paraules desconegudes i pseudoparaules, o en les rutes lèxiques (trucades|crides també ortogràfiques, directes o visuals, que utilitzen el magatzem lèxic-ortogràfic, en el qual es troben emmagatzemades les representacions ortogràfiques de les paraules processades anteriorment).
A la redacció, els problemes poden estar causats per la incapacitat de generar idees, d'organitzar-les coherentment o escriure utilitzant correctament les regles gramaticals. Finalment poden presentar-se problemes motors deguts a una deficient coordinació visomotora que impedeix la realització de moviments fins o problemes en els programes motors responsables de la realització de lletres.
L'Escriptura és, per tant, una conducta molt complexa i en la qual intervenen diferents processos i estructures mentals, però també factors de tipus emocional. Aquest complexitat ha propiciat l'ús de diferents noms per agrupar les diverses manifestacions del trastorn encara que guarden entre elles una estreta relació.
Disgrafía i Disortografía.
Disgrafía
S'utilitza per designar el trastorn de l'escriptura que afecta la forma o el contingut i la manifesten nens que no presenten problemes intel•lectuals, neurològics, sensorials, motors, afectius o socials.
Com a característiques disgráfiques s'assenyalen dos tipus de símptomes relacionats. Els primers, signes denominats secundaris globals, comprenen l'actitud|postura inadequada, suport incorrecte de l'instrument (llapis, bolígraf, etc.), mala pressió del mateix o velocitat d'escriptura excessivament ràpida o lenta. D'altra banda, els símptomes específics, posen la seva atenció en elements del propi grafisme com a gran mida de les lletres, lletres inclinades, deformes, excessiu espaiat entre lletres o molt apinyades, enllaços indeguts entre grafemes, lletres irrecognoscibles i, en definitiva, text de difícil comprensió.
Per a l'establiment del diagnòstic de la disgrafía és necessari tenir en compte el factor edat, ja que aquest trastorn no comença a manifestar-se fins després d'haver iniciat el període d'aprenentatge (després dels 6-7 anys). No és adequat el diagnòstic si es realitza abans de l'edat indicada.
Disortografía
Es tracta d'una dificultat en l'escriptura la característica principal de la qual és un dèficit específic i significatiu de l'ortografia normalment associada els trastorns lectors.
Quan la disortografía apareix com a dèficit específic en absència d'antecedents d'un trastorn específic de la lectura, no sent explicat el seu origen per un baix nivell intel•lectual ni problemes d'agudesa visual o escolarització inadequada no es denomina trastorn específic de l'ortografia.
La disortografía presenta diferents nivells de gravetat que oscil•len entre un de lleu i un altre de greu. El grau lleu es manifesta per omissió o confusió d'articles, plurals, accents o faltes d'ortografia a causa de desconeixement o negligència en les regles gramaticals. Es considera greu quan existeixen dificultats relacionades amb la correspondència fonema-grafema i apareixen errors d'omissió, confusió i canvi de lletres, síl•labes, paraules, addicions i substitucions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario